La casa respon a una construcció cartoixana del segle XVII, essent un dels pocs exemples de casa pairal a la comarca del Segrià. És un exponent d'arquitectura senyorial vinculada al conreu de secà, en tant que la finca evoca al paisatge tradicional de les Terres de Ponent. L'edifici va comptar amb una reforma al darrer quart de segle XIX, segurament firmada per l'arquitecte Agapito Lamarca, pare d'Eugènia Lamarca. La construcció respon a l’arquitectura en pedra i tàpia de l’arquetip popular. Es compon d'un gran casal rectangular de tres plantes, amb portes i finestres emmarcades en pedra, i dependències annexes amb 500 m2. El sostre a dues aigües presenta ara mateix un esfondrament que posa en risc la seva conservació.

 

La història de la finca és la història del pas del secà al regadiu i, per tant, la història de bona part de la comarca del Segrià. Primer, don Agapito va fer llaurar les terres àrides i poc agraïdes de Vallmanya amb 11 parells de mules per tal d'aplanar el terreny i afavorir el conreu. Després, Francesc Macià, implicat en la construcció del Canal d'Aragó i Catalunya, va fer-hi arribar el tan esperat regadiu. Així l'explotació va esdevenir una finca pionera en la gestió agrícola, la qual produïa blat, ordi i civada i alimentava centenars de caps de bestiar.

​

En aquells temps Macià, davant la repressió del règim de la Restauració envers el catalanisme que havia esclatat arran dels Fets del ¡Cu-cut! feia el salt a la política. El 1907 es presentava com a diputat per les Borges Blanques, la seva ciutat d'origen familiar, amb la coalició de partits catalanistes anomenada Solidaritat Catalana. Les pressions el van conduir a presentar la seva dimissió de l'Exèrcit i així abandonava la seva activitat com a enginyer. L'explotació de la finca va suposar una aportació ingent a la biografia i el recorregut polític de l'Avi Macià. Així, gràcies a la gestió d’Eugènia Lamarca, va permetre costejar el seu exili entre 1923 i 1931, a causa de la Dictadura de Primo de Rivera, i la temptativa d'invasió de 1926 des de Prats de Molló. La casa, fou escenari de diverses estades, trobades, residència d'estiu i de la seva activitat política, la qual va evolucionar des de posicions properes al carlisme catalanista envers el republicanisme progressista i independentista fins a arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya amb la proclamació de la República.

​

La Guerra Civil va conduir a l'exili a la família del President, fugint de la repressió a la qual els va sotmetre el règim de Franco. Als anys cinquanta Maria Macià i Lamarca, la seva filla, va recuperar la casa i la finca amb una important inversió. Tanmateix, el 1968 l'Institut Nacional de Colonització expropiava fins a 3.100 hectàrees, el 90% de la finca, un acte de repressió de la dictadura franquista envers la família del President per ser filles de qui eren i compartir-ne la ideologia política.

​

Cal Macià, la casa de Vallmanya, forma part de l'ampli llegat memorial i patrimonial del President i de la història agrària del país. Aquesta s'afegeix a la casa natal de Macià a Vilanova i la Geltrú, l'Espai Macià de les Borges Blanques, la Casa Macià a Vil·la Denise de Prats de Molló, el Castell Principal del Turó de la Seu Vella de Lleida, el Dipòsit de Puigverd de Lleida, el Pont Vell o del President de Seròs, i el disseny de la Fàbrica Viladés d'Alfarràs, entre d’altres.